Carta als “periodistes”
Carta als “periodistes” d’allà i a alguns d’aquí que si no saben, inventen:
Hi ha uns senyors i senyores que parlen d’un home... un home que no coneixen... i em sap greu, em sap greu que no hagin tingut la sort que he tingut jo de conèixer-lo.
És un senyor maco, vesteix bé, amb roba discreta, sense marques que compra a botigues del centre de la seva ciutat.
És un home seriòs, no ho negaré, suposo que perquè sempre està enfeinat.
Els que treballen amb ell diuen que és el primer a arribar i l’últim a marxar del despatx, penso que tots els gerents haurien de ser així i de fet, a les empreses catalanes, em consta que passa sovint.
Aquest senyor que és el gerent, l’he vist organitzant esdeveniments, manant, ordenant, però també, suant amb els treballadors carregant taules, posant bombetes, o escombrant... aquest senyor, l’he vist anar a treballar amb febre, coix, i malalt.
Carai quin senyor, no m’estranya que els diaris i les teles en parlin, però aquests senyors i senyores no el coneixen. Perquè si el coneguessin no dirien aquestes bestieses que milers de persones podem rebatre.
I és que els rics no treballen 6 dies a la setmana jornades maratonianes, els rics no van 1 setmana de vacances fent turisme local, els rics no cuinen i es fan el sopar cada dia, els rics no fan menús de 9’5€ ni condueixen cotxes del 2001... si aquest senyor és ric... serà d’esperit, de força, de capacitats, de talent,... quin senyor!!!
Si el que diuen aquests senyors i senyores fos veritat, no tindria els valors que té aquest home, el valor del servei al seu país, el valor de la lluita per una comunitat i no el bé propi, no arriscaria la seva feina de tants anys per ajudar un amic, no abandonaria el seu lloc de treball tants dies (no hi ha precedents) ni deixaria de veure fills i néts amb qui manté una estreta relació... carai quin senyor!!
Hi ha uns senyors i senyores que parlen d’un home... un home que no coneixen... i em sap greu, em sap greu que no hagin tingut la sort que he tingut jo de conèixer-lo.
És un senyor maco, vesteix bé, amb roba discreta, sense marques que compra a botigues del centre de la seva ciutat.
És un home seriòs, no ho negaré, suposo que perquè sempre està enfeinat.
Els que treballen amb ell diuen que és el primer a arribar i l’últim a marxar del despatx, penso que tots els gerents haurien de ser així i de fet, a les empreses catalanes, em consta que passa sovint.
Aquest senyor que és el gerent, l’he vist organitzant esdeveniments, manant, ordenant, però també, suant amb els treballadors carregant taules, posant bombetes, o escombrant... aquest senyor, l’he vist anar a treballar amb febre, coix, i malalt.
Carai quin senyor, no m’estranya que els diaris i les teles en parlin, però aquests senyors i senyores no el coneixen. Perquè si el coneguessin no dirien aquestes bestieses que milers de persones podem rebatre.
I és que els rics no treballen 6 dies a la setmana jornades maratonianes, els rics no van 1 setmana de vacances fent turisme local, els rics no cuinen i es fan el sopar cada dia, els rics no fan menús de 9’5€ ni condueixen cotxes del 2001... si aquest senyor és ric... serà d’esperit, de força, de capacitats, de talent,... quin senyor!!!
Si el que diuen aquests senyors i senyores fos veritat, no tindria els valors que té aquest home, el valor del servei al seu país, el valor de la lluita per una comunitat i no el bé propi, no arriscaria la seva feina de tants anys per ajudar un amic, no abandonaria el seu lloc de treball tants dies (no hi ha precedents) ni deixaria de veure fills i néts amb qui manté una estreta relació... carai quin senyor!!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada