Escrit de comiat a la meva tia Marissa.

Divendres, 18 de juliol de 2014, encara no són ni les 9 que ja em truca la mare.

Diu que hem d’anar a Palamós, en Joaquim l’ha trucat perquè la doctora ens avisa que s’apaga la flama.

De les 10 del matí fins les 3 de la tarda estem tots al seu costat.

Impressionants les 5 hores viscudes dins la minúscula habitació.

Abraçant-la en Joaquim, acariciant-la la mare, envoltada de la seva estimada Àngela, la seva cosina Maria Carme i les seves nebodes.

Tots fent pinya al seu costat, donant-li escalfor en els seus últims instants.

Marissa, estic convençuda que marxes en pau.

Avui divendres, passades les 3 de la tarda, aquesta angoixa ha acabat.

Vull creure que tots els que estem aquí n’haurem après de la rellevància d’aprofitar els segons, minuts i dies.

Adéu Marissa, Adéu Tia, Adéu Padrina.

I tal com ella havia demanat, us llegiré Solstici de Miquel Martí i Pol:

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,

a poc a poc i amb molta confiança,

no pas pels vells topants ni per dreceres

grandiloqüents, sinó pel discretíssim

camí del fer i desfer de cada dia.

Reconduïm-la amb dubtes i projectes,

i amb turpituds, anhels i defallences,

humanament, entre brogit i angoixes,

pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,

reconduïm la vida amb la certesa

que cap esforç no cau en terra eixorca.

Dia vindrà que algú veurà a mans plenes

l’aigua de llum que brolli de les pedres

d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

I fins aquí la cerimònia de comiat a la Marissa.

Tota la família us dona les gràcies.

                                                                                                                                                             Dissabte, 19 de juliol de 2014