Caminantdescalça

Difícil seria que parlessis unes hores amb mi i no sortís a la conversa alguna referència als meus avis. Podria ser que no te n'adonessis però en la meva forma de pensar, de dir i opinar, hi ha crescut la llavors que cadascun d'ells va plantar en mi. I en són cinc, perquè vaig tenir la fortuna de tenir 5 avis. Cadascun d'ells únic. La Mariàngels , la iaia, era mestra, de les d'abans, d'aquelles tan dures que si no t'acabaves l'entrepà de pernil tallat cuidadosament amb les tisores, no et deixava aixecar de taula. La que et feia fer els deures a la taula de la cuina mentre ella avançava el sopar. De les que renyava amb insistència perquè fóssim bones noies ( hi incloc a la meva germana, però ella ja ho era) La iaia ens explicava els contes més bonics del món sempre que dormíem a casa seva... i tinc la sort de guardar-los a casa. L'Alfonso , el Bibi, era el seu home i Guardia Nacional.... buffff.... si fos ara... era l'avi més ben parit del món

Carta als “periodistes” d’allà i a alguns d’aquí que si no saben, inventen: Hi ha uns senyors i senyores que parlen d’un home... un home que no coneixen... i em sap greu, em sap greu que no hagin tingut la sort que he tingut jo de conèixer-lo.  És un senyor maco, vesteix bé, amb roba discreta, sense marques que compra a botigues del centre de la seva ciutat.  És un home seriòs, no ho negaré, suposo que perquè sempre està enfeinat.  Els que treballen amb ell diuen que és el pr imer a arribar i l’últim a marxar del despatx, penso que tots els gerents haurien de ser així i de fet, a les empreses catalanes, em consta que passa sovint. Aquest senyor que és el gerent, l’he vist organitzant esdeveniments, manant, ordenant, però també, suant amb els treballadors carregant taules, posant bombetes, o escombrant... aquest senyor, l’he vist anar a treballar amb febre, coix, i malalt. Carai quin senyor, no m’estranya que els diaris i les teles en parlin, però aquests senyors i senyores no el coneix