Gràcies als cinc. Els avis.

Difícil seria que parlessis unes hores amb mi i no sortís a la conversa alguna referència als meus avis. Podria ser que no te n'adonessis però en la meva forma de pensar, de dir i opinar, hi ha crescut la llavors que cadascun d'ells va plantar en mi. I en són cinc, perquè vaig tenir la fortuna de tenir 5 avis. Cadascun d'ells únic.

La Mariàngels, la iaia, era mestra, de les d'abans, d'aquelles tan dures que si no t'acabaves l'entrepà de pernil tallat cuidadosament amb les tisores, no et deixava aixecar de taula. La que et feia fer els deures a la taula de la cuina mentre ella avançava el sopar. De les que renyava amb insistència perquè fóssim bones noies ( hi incloc a la meva germana, però ella ja ho era)

La iaia ens explicava els contes més bonics del món sempre que dormíem a casa seva... i tinc la sort de guardar-los a casa.

L'Alfonso, el Bibi, era el seu home i Guardia Nacional.... buffff.... si fos ara... era l'avi més ben parit del món mundial. Cada matí quan arribàvem a casa seva, el treiem del llit per jugar a cartes: 

- una brisca, abuelo, solo una porfavor!

I ell, pacientment s’incorporava, barrejava la baralla i ens donava 4 cartes a cadascuna, i, si sortia un as, automàticament li donava a la meva germana... com que era la petita... (fos ara....no colaria)

El Bibi era un home molt de la broma, ens recollia cada tarda a l’escola, es posava unes galetes Maria a la butxaca i ens en donava als meus amics i a mi, era un home molt estimat, em consta perquè molts d’ells encara el recorden amb carinyo.

Però el millor que tenia el Bibi era com reia quan la iaia ens renyava perquè no fèiem el que ella volia, des de tirar pinyols pel balcó (no ho feu, per favor) fins a comprar-nos xuxeries abans de dinar.

Recordo quan anava amb ells a plaça (ara dit Mercat) que sempre tothom tenia paraules amables per ell.

Llavors hi ha la Francesca, la Baba, mare de 6, àvia de 8 i rebesàvia de 2 (casi 3... viiisca) i tant contenta ella!! Sembla una marquesa, és guapa, bona, amb un gran sentit de l’humor i no conec cap dona, que aculli la gent en família com ens ho ha ensenyat a fer ella. Casa seva era un gran menjador diari, ens podíem presentar 4 o 5 a dinar sense avisar, entre setmana, que se’n sortia de totes, sempre arrebossava menjar a la taula, de tot,... i ella era tant feliç cuinant per nosaltres. Cada any hi havia dinars familiars, uns 25 érem, i preparava les taules més boniques que he vist mai, guarnides amb tot l’amor que ella ens donava.

El seu home era l’avi Feliu, l’avi, aquest si que era tot un personatge. Vaig tenir la sort de ser la seva primera néta, i això es nota amb la nostra complicitat. Des d’anar a plantar arbres a bosc, fins a recollir signatures contra la lletra E a les matrícules dels cotxes, em feia aprendre les poesies que hi havia rere el calendari Maragall, per qui ho recordi, i mai feia un extra amb nosaltres, ni un duro, ni xuxes, ni regalets, ni res de res... ( ho compensava la Baba per darrere, hehehehehe) i aquesta forma d’educar-nos, penso que ens va fer tant bé com la contraria que utilitzava el Bibi. Tenir avis tant diferents, crec que ens va enriquir molt. I el respecte que es demostraven l’un a l’altre encara més.

I la Maria, la Tieta, que era la dona gran més jove que he conegut mai. Com l’estimàvem a la Tieta, s’ho va ben guanyar a pols. Recordo les tardes xerrant hores amb ella quan jo era adolescent, els seus bons consells, els estius a Platja d’Aro on ens donava 100 pessetes cada dia i que jo em gastava a l’acte ( la meva germana encara les té estalviades) i el seu caràcter fort i valent amb el món i dolç i pacient amb nosaltres.

 La gent gran, no mor mai, i menys quan ens han omplert tantes hores, quan ens han donat tot el que han pogut i més.

Actualment, la Baba, que és la única que encara està amb nosaltres, sovint es preocupa per si l’hem d’acompanyar a un lloc o a un altre, no aconsegueixo fer-li entendre que no ens costa res, que ella ens ho va donar tot sense esperar mai res a canvi i que ara, nosaltres, volem fer el que estigui a les nostres mans de la forma més natural i humil possible.

Quanta sort he tingut, i quanta riquesa m’he quedat. Gràcies als cinc.