Carta de comiat al meu germà Miquel

Estimat Miquel, aquesta és la carta més difícil que hem hagut d’escriure mai.

La que no ens tocava escriure, la que no ens tocava viure, però la vida és així. La vida és un camí ple de coses bones que nosaltres, amb els pares i la Laia, hem viscut plenament. La vida, la nostra bonica i afortunada vida, que ha tingut moments dolços i moments amargs, ha estat aprofitada al màxim i, per sort o per desgràcia, hem viscut moltes coses excepcionals que mai ningú no hauria pogut imaginar. Avui, més que mai, puc dir que no són els anys, sinó la vida dels anys, i tu Miquel has viscut tan intensament aquests 29, que em semblen els més ben aprofitats de tots. 

Tu vas arribar a la meva vida quan tenia prop de 12 anys, sempre has estat la meva joguina . Ens ho hem passat tan i tan bé que no puc fer més que estar agraïda a l’univers, a la vida o al que sigui que hi ha després de tot això. T’he portat arreu on he anat, has format part de la meva vida en tot, en els moments en què eres un encant i en els moments que eres francament dur. Penso, aquests dies, que bona part de la meva paciència i poc rencor és gràcies a tu, que ens les feies de tots colors i no empodia enfadar més d’un parell de dies.

La teva infantesa va ser molt divertida, l’adolescència un patiment i ara, en la teva estrenada maduresa, Miquel, un LUXE, amb majúscules, tenir-te com a germà.

En aquests últims anys en què hem passat tanta por pel pare, tu, la mare, la Laia, en Quim, la Carmen i resta de familia, heu estat un puntal per mi. Crec que mai ens havíem comunicat ni ajudat tant com en aquests dos anys tan durs en què el pare ha estat a l’exili. Hem compartit la por, l’angoixa, moltes llàgrimes i també algunes alegries. Hem fet pinya com ens han educat a fer, i tal com, en una foto familiar que vas penjar (a Instagram) del dia de l’arribada del pare, tu escrius literalment: “La famíliano és “algo” important, la família ho és tot.”, no hi puc estar més d’acord.

Avui acomiadem una branca molt forta d’aquesta família, una branca que ens mancarà sempre més de forma física, però no emocional, ni espiritual. Sona com un tòpic, però és veritat que ara vius dins de cadascun dels que t’estimem.

En la nostra societat no se’ns ensenya que la mort forma part de la vida i que el viatge que tu emprenspot ser molt millor que el que vivies aquí. 

Naixem amb la mateixa màgia que morim. 

Però aquesta bonica vida, que tant ens ha regalat, ara ens priva de la teva llum. 

 

Plorem i ens aferrem a tu perquè no volem que marxis, et volem amb nosaltres perquè ens fa mal al cor pensar que ja no hi seràs. Però no volem pensar així, volem creure que voles alt. 

Diuen que sempre ens hi espera algú molt estimat a l’altre costat i jo estic convençuda que hi has trobat el Bibi, el nostre avi, que tant et tenia enamorat. 

Volem creure que tens cura de nosaltres, i jo vullcreure que estàs orgullós que hagi tingut el valor d’escriure aquesta carta tan dura i que l’estigui llegint aquí. Volem creure que sempre ens donaràs força i que sempre ens estimaràs.

Aquests dies Miquel, hem rebut tantes mostres d’amor, afecte i estima cap a tu i cap a nosaltres,que estic segura que des d’allà on ets te’n sentsmolt orgullós. Jo no era conscient que tinguéssim tan bona gent i tan dolça, fent-nos costat, sostenint-nos i compartint el nostre dolor. És cert que les penes, compartides es divideixen i les alegries en canvi, compartides es multipliquen. Seguirem compartint-ho tot.

Avui demano a tothom qui t’estima, que aprengui i integri alguna cosa bona de tu i la faci viure al màxim! Jo prometo fer-ho!

He d’acomiadar-me de tu Miquel, forma part del procés de dol que ningú ens ensenya a viure. He de dir-te adéu i deixar que volis. 

La Laia i jo som fortes Miquel, la mare, el pare i la Lulu, també. Nosaltres en tindrem cura aquí, alhora que tu segur que ho fas des d’allà on siguis. 

No podrem omplir el teu buit, nino, ni volem fer-ho, perquè tu eres el seu nen mimat, el més buscat i desitjat, però ells tindran tot el nostre amor i ens acompanyarem sempre. 

Malgrat que avui ens faltis, hem de seguir sentint-nos afortunats i agraïts per aquesta gran família que sempre hi és, fent pinya en els moments difícils, i que ens abraça amb tanta força. Família i amics que has cultivat, familia i amics que hem cultivat.

Aquest mes de juny, tornarem a celebrar l’aniversari d’en Martí a casa, amb la Júlia i resta de família. Tu vine-hi a la teva manera. Estic convençuda que enguany tornaràs a ser el nucli de totes les converses, explicarem les teves bromes, les teves ocurrències i també riurem de tot el que hem viscut plegats, de la sort immensa que hem tingut de tenir-te i brindarem perquè t’ho estiguis passant d’allò més bé en aquesta nova i bonica vida de llum que emprens.

T’estimaré i t’estimarem sempre, Miquel, i aquest cor trencat i adolorit que tenim ara, aquest mal que no ens deixa respirar, prometem curar-lo per ser més bones persones i per poder pensar en tu amb un somriure tan gran, tan franc i bonic com el teu. 

T’estimem!