Taula Rodona: Més que empresaris, a l'Auditori Josep Irla de Girona

Dilluns 19 de març vaig tenir l'honor de compartir taula amb l'alcaldessa de la ciutat de Girona, Marta Madrenas, el periodista i escriptor Genís Sinca i el Director Gral de Difusió de la Generalitat de Catalunya, moderats pel també periodista, Jordi Grau.
En finalitzar, se'm va demanar que compartís aquesta informació, per això avui us la penjo al blog, amb un el video d'un dels moments de la meva intervenció, que va gravar la meva mare (hehehehe)

Aquí va el text, espero que us agradi:

Bona nit a tothom, em presento, jo sóc la Neus Matamala, filla gran d’en Jami Matamala i néta, també la gran, d’en Feliu Matamala. Avui m’han convidat a participar en aquesta taula rodona per parlar del vessant més humà del mecenatge i jo, en honor a ells he vingut a parlar-ne.

L’Institut d’Estudis Catalans defineix un mecenes com una persona rica que patrocina generosament les arts, les ciències, una empresa cultural, un artista, etc,... el meu avi i el meu pare, mai han estat homes rics, a nivell econòmic, però si que, en la mesura del possible, han contribuït i en el cas del meu pare, segueix contribuint en la construcció d’aquest nostre país, més que amb diners, que també, amb hores i hores de feina, amb voluntat, idees, propostes i molts sacrificis.

En una ocasió, en Quim Nadal, ex-alcalde de la ciutat de Girona, va escriure el següent, referint-se al meu avi, i m’agradaria compartir-ho amb vosaltres.

Avui em vull concentrar en la personalitat de Feliu Matamala Teixidor. Ho faig sobretot perquè als seus més de noranta-sis anys hi ha més que sobrades raons per retre-li no un, sinó diversos homenatges que acompanyin aquesta figura entranyable de la vida ciutadana en la seva edat avançada.

L’agraïment de la ciutat es manifesta, així, amb justícia i amb un punt de tendresa per una persona que al llarg de tota la seva vida ha combinat sempre el treball, el món de l’empresa, i el compromís cívic i catalanista.

Però, a banda de la seva feina, Feliu Matamala no va abandonar mai el seu compromís cívic amb Catalunya i amb la cultura i la llengua catalanes. Un compromís que l’ha portat a un combat tenaç i insistent carregat de raó i de raons.

Trobaríem Feliu Matamala a totes les iniciatives culturals de la ciutat vinculades a la llengua catalana. Però el seu exemple més evident el podem anar a trobar en la seva voluntat de donar continuïtat i sentit, sovint en solitari, a la Llibreria Les Voltes, i a la seva imparable voluntat de fer campanya per l’ús social del català.

Feliu Matamala deu haver penjat, al llarg de la seva vida milers, d’enganxines reclamant l’ús del català. Plaques de carrers, rètols de comerços havien trobat el senyal de la tenacitat de Matamala, recordant tothom que el compromís amb la llengua no admet la passivitat complaent.

Feliu Matamala ens ha ensenyat que on no arriben els braços arriba la fe.

Dit això, no vull deixar de parlar-vos, a nivell personal, del meu avi:

Feliu Matamala va néixer a Amer el 21 de setembre de 1912 quan encara faltaven dos anys perquè comencés la Primera Guerra Mundial. Quan el seu pare va morir, ell tenia 7 anys, i amb la mare i germans es van traslladar a Girona.

No va tenir una vida fàcil. Va viure la guerra, la persecució i mort de germans. Fou autodidacte i emprenedor. Tot això va forjar la seva forma de ser, tenaç, lluitador, valent, de lliure pensament,...

Es va casar ja de gran amb la Francesca, amb qui va tenir 6 fills, 8 nets i ara ja 3 besnéts. 

Va fundar Stein i la Llibreria Les Voltes.

El que avui em porta aquí, com a  néta d’ell, és parlar-vos del mecenatge i voluntariat de la seva figura.

L’avi va viure pel país, era pura energia, els de Girona de ben segur que recordeu veure’l anar xino xano a treballar cada dia a la Llibreria tot i passar els 90 anys.

A nivell familiar, i jo com a néta, us en puc explicar alguna anècdota de com era ella a casa, de quan ens portava a netejar boscos, plantar arbres autòctons arreu, a enganxar adhesius catalanistes on s’utilitzava el castellà (com bancs, comerços, ...) també ens feia aprendre els poemes que hi havà darrere el calendari de penjar Maragall (creieu-me que en tenia un tip) i sempre s’escoltava sardanes a casa.

També, fora la Llibreria hi trobàvem petits envasos amb terra i planter de pins, alzines i roures, els arbres autòctons del nostre país fomentant així que els ciutadans que hi passaven, els agafessin i plantessin a les seves localitats.

El recordareu també a la Rambla de Girona assegut a la seva cadira i amb la seva taula de càmping recollint signatures a favor de diferents campanyes. Es fàcil imaginar-lo o recordar-lo allà, però sou conscients de la quantitat d’anys que va fer-ho? No eren diners, eren milers d’hores el que ell donava al seu país.

I això no quedava a Girona, va recórrer tot Catalunya recollint signatures, amb la meva avia Francesca. Arribaven per exemple a Montserrat, instal·lava la seva taula, cadires i documentació i deia, mare, ara posa’t aquí al davant com si estiguessis signant... i així mica a mica la gent s’hi acostava a consultar i ell aconseguia omplir els papers.

Recordareu també la campanya contra la lletra E als vehicles... jo anava amb ell a pintar amb tipex la ratlla del mig de la E, llavors ho convertia en una C de Catalunya.... així era l’avi... i així hem sortit nosaltres... adoctrinats. *anècdota trucada policial

També, quan recollia signatures contra els toros, pocs anys abans de morir, un jove li va cridar que sort que ja era vell i aviat es moriria... el que no sabia aquest pobre noi és que el meu avi deixava la feina feta, només cal veure el que la seva família és capaç de continuar teixint..

Els meus oncles, igual que el meu pare, son ferms defensors del país, i tots els néts. 

Ara, el meu pare, seguint els seus passos ha decidit posar totes les seves hores per ajudar el país i el president de la Generalitat. Altruistament i a risc personal ja que ell té la seva empresa que ha dirigit dia a dia des de fa més de 25 anys i on no ha faltat mai, ni malalt ni lesionat. El meu pare sap que les empreses funcionen quan el gerent n’és un líder, quan es dóna exemple. Ell sempre és el primer a arribar i l’últim en marxar, l’ànima, i ara fa gairebé 5 mesos que ho ha hagut de delegar tot per poder dedicar el seu esforç, coneixement i capacitats a combatre aquest estat feixista que tant ens amenaça.

El meu pare, en Jami, l’amic incondicional, està fent un esforç titànic, per voluntat pròpia renunciant al dia a dia de la seva família, parella, amics, feina... està fent el que reclamo de fa mesos als nostres polítics, de qualsevol color. Deixeu les vostres cadires, els vostres partits i escolteu el que el poble demana, sinó, com a poble us haurem de passar per sobre.

Avui és el dia del pare, sant Josep, oi que no cal que digui res? Doncs això.

Els Matamala som una família humil, unida, molt treballadora i amb uns valors i vocació que tan de bo es contagiïn als nostres líders politics.

El meu avi Feliu, sempre em deia que costa més fer el bé que el mal però sempre, sempre, sempre hem de fer el bé, i recordo molt aquesta frase perquè vaig tardar anys a donar-li la raó. El meu pare pot pagar un preu molt alt per fer el bé, i els nostres líders? Estan disposats a fer el bé?

En una altra situació, en Jordi Vilamitjana escrivia que "poques persones poden presumir d'un currículum tan especial i significat en la lluita per la llengua i el país com el Sr. Feliu Matamala:

1)    Les quatre protestes i reclamacions inútils entre 1957 i 1963 perquè al Registre Civil hi constessin els noms dels seus fills Josep, Joan, Martí i Ricard i no els noms castellans. El director del Registre s'hi va negar "cumpliendo órdenes superiores". Per això, recorda Matamala que "quan el Sr. Borbó va dir que el castellà no havia estat mai imposat és va guanyar el qualificatiu de Joan Carles I, el Mentider";

També va rebre alguns reconeixements, per mi molt merescuts:

El 2004 va rebre la Medalla Francesc Macià de la Generalitat de Catalunya.

El 2009 va rebre la distinció Ciutadania de l'Ajuntament de Girona, i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Va morir el 22 de novembre de 2009 a Girona (Gironès) als 97 anys

A títol pòstum, Girona va posar el seu nom a un carrer.

No vull acabar sense llegir-vos i recordar-vos, un seguit d’accions que l’avi sempre recomanava:

Accions petites que hem de fer tots els catalans:

1.- Parlar català amb tothom, encara que no l’entenguin i animar els immigrants a parlar-lo.

2.- Comprar productes de producció catalana o dels Països Catalans

3.- Comprar articles etiquetats en català

4.- Retirar els comptes de bancs espanyols, que fan un servei però s’emporten lluny els beneficis.

5.- Fer-se client de caixes i banc catalans

6.- Fer-se el DNI català. Fer-lo servir sempre. No treure mai l’espanyol que abans no s’hagi presentat el català. I quan ens demanin l’oficial, identificar-se amb el carnet de conduir.

7.- Propagar el carnet familiar entre familiars i amics

8.- Reclamar l’ús del català a tot arreu, menús de restaurants, propaganda rebuda, lleixes i cartells de guia de supermercats i establiments

9.- No pagar factures, rebuts, lletres de canvi, tiquets de caixa, etc,... en llengua espanyola que abans no se n’hagi reclamat l’ús en català

10.- Canviar els noms castellans en el registre civil i en el DNI espanyol. És vergonyós que un Joan sigui Juan

11.- Catalanitzar els cognoms espanyolitzats de fa segles, per exemple, Castañer, Alsina, Carreras, Suñer,... Molt més bé amb acord previ familiar.

12.- En franquejar les cartes, posar el segell cap per avall del Borbó Joan Carles que va dir que la llengua espanyola mai va ser imposada

13.- En viatges turístics i vacances, donar preferència a poblacions i comarques dels Països Catalans.

14.- Fer ingressos i propagar associacions de provada catalanitat com Òmnium Cultural, Plataforma per la llengua,...

15.- Llegir o subscriure’s a revistes i diaris catalans com Serra d’Or, El Temps, Cavall Fort,...

16.- Fomentar el ball de la Sardana i ajudar les associacions que la fomenten.

17.- Pressionar els polítics i Ajuntaments perquè canviïn els noms de carrers espanyols i espanyolistes que tant abunden en ciutats i pobles

18.- No entrar a botigues que tenen el rètol en espanyol

19.- Protestar per escrit, o de paraula, per les incorreccions en llengua catalana i per frases que denigren la catalanitat a les televisions.

20.- Connectar exclusivament amb estacions de radio i TV catalanes.

21.- Posar l’adhesiu CAT a la matricula dels vehicles i automòbils, millor al davant i al darrere.

I fins aquí la meva senzilla aportació, el meu petit regal en el dia d’avui al meu pare. Gràcies per escoltar-me i per venir. Visca Catalunya!!